Conte chinois

En 2008, la classe de languedocien intensif de Bernat Vernhieras a traduit un conte chinois (version imprimable en bas de page).

L’Òme vièlh de la luna

Un jovent veniá de capitar sos examens per far lo jutge. Se comprèt un ostal bèl e cerquèt una polida joventa que i poiriá viure amb el.

A despièch de son pòrt gloriós e de sa cara polida, lo jovent, que s’apelava Luo Feng, s’enamorava pas jamai de las joventas que li presentavan.

Alavetz decidiguèt de daissar sa vila de naissença per viatjar e se trobar el meteis la femna que ne somiava.

Un ser, que veniá de cavalgar mai de ueitanta legas sens s’arrestar, Luo Feng davalèt de caval davant una alberga. De la chiminèia s’escapava la bona flaira de la sopa cauda e confida, e per las fenèstras vegèt fòrça viatjaires que bevián e charravan en risent.

Cercar de joventas l’aviá agotat, alavetz trantalhèt pas de butar la pòrta de l’alberga. La sala èra claufida de practicas e trobèt de plaça pas que dins un canton escur a costat d’un òme vièlh que legissiá un libràs.

– Me pòdi júnher a vos ? demandèt Luo Feng.

– Vos en pregui, diguèt lo vièlh, assetatz-vos.

– Vòstre libre es plan espés ! Es una longa istòria que legissètz aquí.

L’òme vièlh fronziguèt los uèlhs et diguèt a votz bassa :

– Soi l’òme vièlh de la luna e vaquí lo libre dels maridatges. Seriatz pas curiós de saber lo nom de vòstra futura femna ?

Luo Feng fronziguèt las ussas, sabiá pas se caliá creire los mots del vièlh.

– De la luna, expliquèt aiceste, ieu, vesi totes los pichons drollets et totas las drolletas que naisson dins aqueste mond. Marqui lor nom dins aqueste libre. Après, amb un cordelon roge junhi los pès de los que son per se maridar.

– Mon nom es doncas marcat dins aqueste libre ? demandèt Luo Feng.

– Segur, e lo de vòstra femna tanben, respondèt lo vièlh en dobrissent son libre a la pagina mila sèis cent setze, ela se sona Lin Lei e es nascuda fa dos ans al sud de Hang Zho dins una familha de jardinièrs.

– Es nascuda fa dos ans ! s’exclamèt Luo Feng, mas alavetz es pas qu’una mainadeta !

– Vos es destinada, tornèt dire l’òme vièlh de la luna.

Tampèt son libre e sul còp dispareguèt coma una trèva.

Aquela nuèit, Luo Feng poguèt pas s’endormir. Quitava pas de pensar a las paraulas de l’òme vièlh de la luna. Li caldriá esperar al mens dotze annadas abans de poder maridar aquela pichona Lin Lei. Era nascuda dins una familha de jardinièrs, e el èra devengut mandarin. Luo Feng auriá aimat melhor una joventa del meteis temps e del meteis rang qu’el.

Decidiguèt de far morir la filheta. Tanlèu que se levèt lo jorn, montèt sul seu caval e s’enanèt tot dreit al sud de la vila de Hong Zho. Descobriguèt lèu l’ostalon ont demorava efèctivament una familha de jardinièrs. Tres òmes trabalhavan a transplantar de camèlias. Al mai jove, demandèt :

– Monsen, i a entre vosaus qualqu’un ambe una filheta de dos ans ?

– Òc, mon fraire a una drolleta de dos ans, mas es partit per la capitala per vendre las nòstras flors.

– La pichona se sona pas Lin Lei ? demandèt Luo Feng.

– Si-ben, es plan son pichon nom.

Luo Feng lo mercegèt e partiguèt al tròt sul caval. Faguèt lo torn de l’ostal e ausiguèt una drolleta qu’apelava « Mamà ». Tota sola, en plen mitan de la cort, Lin Lei marchava amb un pas mal assegurat. Luo Feng prenguèt alara un clavèl de la bata de son caval e lo plantèt dins lo cap de Lin Lei, just al tuc de sa clòsca. Puèi s’enfugiguèt, pensant que la drolleta èra mòrta.

Pr’aquò, Lin Lei sofriguèt pas un moment d’aqueste clavèl, plantat dins son cap, e cresquèt fins que los parents moriguèsson. Al prèp d’eles, aviá aprés a compausar de ramelets de flors meravilhoses, ne vendiá pro per s’alimentar, mas son còr èra claufit de lagui dempuèi la mòrt dels parents. Son sòrt esmoguèt la femna del prefècte de la vila que l’adoptèt e li ensenhèt a pintrar de flors e a escriure de poèmas. Mai Lin Lei creissiá, mai se fasiá polida e talentuosa. Lèu, la femna del prefècte sosquèt de li trobar un espós.

Pendent totas aquelas annadas, Luo Feng aviá pas trobat cap de dròlla a son gost. Trabalhava nuèit e jorn per doblidar la seuna solitud e escriviá de libres encara mai espesses que lo de l’òme vièlh de la luna. Sovent pensava a Lin Lei e deplorava de l’aver tuada.

Doncas lo prefècte, qu’aviá legits e presats totes los libres de Luo Feng lo fasquèt cridar per tant que trabalhèsse amb el. Atal Luo Feng venguèt demorar a Hang Zho e, coma èra celibatari, lotjava dins la maison del prefècte. Al cap de solament tres jorns, Luo Feng e Lin Lei se rescontrèron dins lo casal del prefècte. S’enamorèron l’un de l’autre tanlèu qu’escambièron lo primièr agach. De talament que Lin Lei e Luo Feng èran polits e provesits, l’una per la pintura, l’autre per l’escritura, tot lo monde foguèt d’acòrdi per que se maridèsson.

D’aquí enlà foguèron uroses e sabián pas qual mercejar de los aver faites se rescontrar. Luo Feng regretèt d’aver cregut las paraulas de l’òme vièlh de la luna duscas que sa femna li diguèssse qu’aviá sovent mal de cap. Lin Lei prenguèt totas menas de potingas mas lo mal la fasiá sofrir de mai en mai. Tafurat per la pena de sa femna, Luo Feng mandèt lo mètge mai famós de la vila per la garir.

– Aplicatz aqueste balme sul cap e vos tornarai veire dins un parelh de jorns, aviá dich lo metge.

Luo Feng pensava pas qu’un mal de cap tan grèu se posquèsse garir ambe una potiga tant simpla. Çaquelà al cap d’un jorn a pena, alara qu’alisava lo pel de la femna, sentiguèt una punta li picar lo det. Delicatament desseparèt la cabeladura de Lin Lei en doas blestas e traiguèt dapasset lo daquòs estranh.

Un clavèl, èra un clavèl ! E Luo Feng reconeguèt lo clavèl qu’aviá plantat dins lo cap de Lin Lei.

D’aquí endavant, Lin Lei sofriguèt pas mai de mal de cap e coneguèt un bonür perfèit ambe lo seu. Cada nuèit mancavan pas de saludar la luna e d’alisar als pès l’invisible cordelon roge.